L’èxit dels nostres estudiants és l’èxit de la comunitat. Per això volem compartir aquesta entrevista que la Laura García Martínez va realitzar a la Meri Torras, professora a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona i Coordinadora del nou Grau d’estudis de Gènere, en aquesta mateixa universitat.
La Laura García, actualment estudiant de Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona, va acabar el batxillerat el 2017 a l’Institut Camps Blancs de Sant Boi. El seu Treball de Recerca titulat “Intel·ligència emocional” va ser finalista als Premis Edurecerca com un dels millors treballs de la comarca.
Pocs dies abans de la celebració del 25 de novembre, Dia Contra la Violència Masclista, compartim aquesta entrevista que la Laura li va fer a la Meri Torras on parlen de feminisme, d’igualtat i del paper de la dona en la societat actual.
Laura García Martínez
L’entrevistada, Meri Torras, arriba puntual. Parla en to suau, amb una velocitat de conversa fluida però relaxada, i mirant-me als ulls. Gesticula a l’hora d’explicar-se i sembla molt simpàtica i agradable, a gust amb l’ambient. L’entrevista té lloc al seu despatx, al voltant d’una tauleta rodona. Es tracta d’un espaipetit i acollidor amb un escriptori i algunes prestatgeries amb llibres. La protagonista es mostra còmode. És la coordinadora del nou grau d’estudis de gèneres i professora de filologia espanyola a la UAB, experta en estudis literaris, en feminisme i les teories queer. A més, ha publicat alguns llibres infantils com “La meva germana Aixa” o “Tino, el clandestino” entre d’altres publicacions literàries. Es mostra atenta, interessada i motivada. Somriu, és una dona espontània i molt natural. Porta un penjoll que li ressalta sobre el jersei gris i el cabell castany sobre les espatlles.
P. Existeixen tipus de feminisme per definició (el socialista, el radical i el liberal…) Com definiria vostè el feminisme?
R. Existeixen els feminismes que has dit i molts més. Aquests són els etiquetats i segurament podem distingir diversos feminismes més. Però és molt clar que de feminismes no n’hi ha un, cosa que ha implicat sempre un àmbit de debat, de discussió. A mi això em cansa perquè discutir cansa i implica un esforç, però al mateix temps em tranquil·litza perquè penso que si realment volem canviar les coses, hem de poder discutir. Si estem d’acord amb tot, poques coses canviarem o poques accions emprendrem, no? Discutir, el debat, implica la possibilitat de canviar alguna cosa, començant per nosaltres mateixos i després per allò que hem de canviar. Si jo definís el feminisme, que definir significa limitar, i no em ve gaire de gust fer-ho; els caracteritzaria primer per la necessitat d’autocrítica, debat i discussió, i després com un conjunt de discursos de com el poder s’exerceix i es delega. Una de les coses que és un repte del feminisme és com veure les dones incorporem també el masclisme com a naturalitzat, és a dir, ningú no està lliure de reproduir certes actituds patriarcals. Òbviament hi ha hagut un subjecte principal, el subjecte “dona”, que ha sigut la categoria protagonista dels feminismes. Ara aquest subjecte està revisat, desmuntat i podríem dir que segueix sent protagonista però que n’hi ha més subjectes al seu costat; per exemple: persones trans, intersexuals, o el que podríem anomenar la teoria Queer o les teories Crip, que desmunten aquest binarisme de gènere. Un cop desmuntat el binomi home-dona, que fem de la categoria dona? Existeix històricament però el subjecte del feminisme no és exclusivament “dona”, ja que mai tampoc hem aconseguit definir exactament què és “dona” i a més sabem que “dona” és una categoria absolutament interseccional; és a dir, no és el mateix ser una dona de classe social benestant, blanca, rica, heterosexual, prima, guapa i capacitada de Nova York que una coixa, negra, africana, lesbiana, pobre i malalta. Són dues dones, sí, però en un primer terme és molt complicat trobar discursos que serveixin a totes dues. Hauríem de ser capaços de diversificar la mirada sobre el subjecte i no oblidar que hi ha una diferència irreductible i que les dones són diverses.
P. Al llarg de la història les dones han lluitat i s’han manifestat en diferents onades feministes pel dret al sufragi, a la llibertat del seu propi cos, etc. Com ha evolucionat del rol del paper de la dona? Com creu que es lluita ara?
R. Diferent i igual. Lluitar sempre implica una responsabilitat, victòries i pèrdues, aconseguir coses però també pagar molt car el procés d’aconseguir-les, i això ha estat sempre així. El que passa ara és que de vegades els mètodes contra els quals ens hem de mesurar són més subtils i menys perceptibles, encara que hi ha violències molt clares, com la violència masclista, una prova manifesta i materialitzada d’una manera letal, dramàtica, mortal… Però n’hi ha altres més subtils, per exemple els “sostres de vidre laboral”. Hem de ser capaços d’analitzar com s’estructura aquella repetició diferent del que ens manté en el mateix lloc, per desmuntar-ho i donar-li la volta.
P. A partir de les dades de violència de gènere, on creu que rau el problema? Tant aquí, com a països com Mèxic, quina solució proposaria per acabar amb les brutals xifres enregistrades?
R. El problema per a mi rau en el menyspreu, la construcció d’una masculinitat dependent d’una feminitat determinada, que quan no la compleixes la resposta és literalment violenta. Si jo tingués la solució… Potser sembla cursi però la solució és l’educació i el que ja estem fent, desmuntar aquest binarisme brutal d’home-dona com dues categories contràries i complementaries; és a dir; o ets un home, o ets una dona, si ets totes dues és molt estrany. El que passa és que si hem de definir “ser home”, significa tot el que no vol dir “ser dona” i a la inversa, a més el “ser home” està absolutament per damunt. Quan les dones han començat a fer coses que “no els hi són pròpies”, la masculinitat ha entrat en crisi i una de les respostes més visibles és la violència. Ha existit sempre però ara s’ha reconegut i s’ha escenificat, abans era naturalitzada i normalitzada, ara no ho és tant, almenys és notícia, esperem que això vulgui dir que les coses canviïn. Personalment crec que hem de vigilar molt el paper de ser víctimes. Víctimes d’un patriarcat on els mateixos homes ens han de salvar d’ells mateixos. A mi això em molesta i no m’agrada. Aquesta violència s’exerceix d’una manera descarada contra les dones però em sembla que no ens hem de conformar amb ser víctimes i que ells mateixos, des del seu lloc de poder, desenvolupin lleis, protocols… No, la cosa és més estructural i potser et sona utòpic però si no aconseguim que les persones creixin (nens, nenes o el que siguin) amb respecte mutu… Que un nen es cregui que és millor que la seva companya o que un company seu per ser negre o ser menys fort, menys valent, menys fidel a la idea de masculinitat imperant… Si això no ho desmuntem, s’anirà reproduint perquè sempre hi haurà una frustració.
P. En la societat actual, trobem el cos de la dona hipersexualitzat i llenguatge masclista amagat en la mateixa parla, la publicitat, i en general als mitjans de comunicació. Generalment la majoria de presentadores o periodistes són dones joves i atractives mentre que els homes no destaquen físicament. Que opina d’aquesta qüestió, centrant-te en els mitjans de comunicació, com principalment la televisió.
R. Forma part de l’educació, és un símptoma que reprodueix i també produeix que els models de les dones siguin aquestes dones hipersexualitzades, que estan allà pel seu físic i no per la seva intel·ligència (no sempre és així). Per exemple la televisió italiana és un clar exemple d’exhibició de culs, de pits… Però aquí també passa i és una cosa que ha de canviar.
P. Actualment, la joventut escolta cançons amb lletra masclista i les mateixes nenes des de petites agafen els rols tradicionals del que és legítim que faci una nena. Amb les cançons em refereixo als actuals temes de moda d’autors com Maluma o també de dones com Nicki Minaj. A més, hi ha estudis que recullen que en temes d’amor s’accepta el control de la parella. Que en penses, tenint en compte que els nens són el futur, i el seu oci gira entorn de lletres denigrants per a les dones?
R. Torno amb la idea de l’educació. Un exemple: Tinc una col·lega que treballa com a professora, i, analitzant les figures retòriques de poemes, van escollir la cançó “Despacito”. Els nens van al·lucinar amb la lletra: Criteri. Si no ets capaç de pensar allò que repeteixes, allò que consumeixes, ho aniràs interioritzant sense cap mena de filtre…
Hem de tenir la capacitat de pensar que diu la cançó i per què ens agrada, a part de perquè tothom la canta. Després canta-la, balla-la, però com a mínim has de tenir clar que cantes i que balles, i que també puguis dir: Això és una merda i amb mi no comptis. El problema no és que s’hagin d’esborrar aquestes cançons, però hem de tenir capacitat critica per rebutjar allò que diuen, que és una barbaritat.
P. Com creu que les dones podríem arribar a tenir veu i assolir una igualtat real i materialitzada en tots els aspectes de la societat? Li semblen bons exemples els països del nord d’Europa a l’hora de parlar d’igualtat?
R. En moltes coses sí. Estic a favor de la igualtat, però penso que per assolir la igualtat hem de subratllar les diferencies. No ja entre un home i una dona, sinó de les situacions socials entre homes i dones, que és el que ha permès a alguns països del Nord d’Europa anar més avançats. Per exemple: Hi ha una conferència al CCCB a Barcelona, si hi hagués un centre d’atenció als infants mentre assisteixes a la conferència, hi hauria moltes més dones que hi anirien. Seria una mesura que facilitaria a les dones, ja que normalment són aquestes les encarregades d’ocupar-se dels infants.
Això passa per exemple en els lavabos, on el canviador de nadons es troba sempre al femení.
Això passa fins i tot a Ikea, que és nòrdic, suec, i té el canviador de bolquers a les dones. Ja ho tens! En segons quins aspectes sí, però en altres segueixen reproduint…
P. Hi ha hagut moltes crítiques entorn les actrius ara famoses de Hollywood que no havien denunciat els abusos sexuals i altres dones que van tallar relacions amb els productors ara acusats no han arribat a ser grans actrius. Sobre la campanya Metoo realitzada per referents del cinema i les crítiques generades sobre el tema, que en pensa? Serveix com a consciència social perquè moltes dones denunciïn?
R. No ho he seguit amb prou detall per a contestar-te la pregunta però crec que aquestes dones han estat valentes de denunciar. No sé exactament quina serà la resposta de Hollywood davant d’això: Si simplement és assenyalar el culpable i fer-lo fora (no dic que no hagin de tenir càstig), però, si l’estructura està igual i els processos són iguals… Que estem fent? Càstigs exemplars? Perquè els homes tinguin por i no ho facin? És que ho tornaran a fer quan els passi la por, no em serveix. Ha de ser una cosa estructural. Aquestes dones han sigut valentes, han encoratjat a altres a què denunciïn… I jo em crec que denuncien de debò, no crec que ningú tingui ganes de sortir a l’esfera publica inventant-se abusos. Ho dic perquè quan un d’aquests casos és fals es fa una gran difusió, però quantes diuen la veritat i quantes no poden ni dir-ho… Per tant, em sembla bé i encara estic esperant resposta. M’agradaria que la gent fou més enllà del morbo del fet que siguin actrius.
P. Li sembla que és bo que hi hagí icones com Beyoncé a la música o Blanca Suárez, protagonista de “Las chicas del cable”, que es veuen com a referents feministes?
R. La cultura popular és molt poderosa i de vegades tendim a menysprear-la: Això és un fenomen de masses, una moda… Si em preguntes si comparteixo el mateix feminisme que elles potser la resposta serà que no; però a mi no em sembla malament que dones mediàtiques poderoses s’autoanomenin feminisme, sempre que aquesta no sigui l’única idea de feminisme que arribi a segons qui. Però si això serveix perquè un adolescent s’interessi per saber què és el feminisme, que ha fet i on és al voltant del seu entorn i quotidianitat, doncs benvolgudes siguin.
P. Per què neix el nou Grau d’estudis de gèneres a la UAB? Quin objectiu té i quines són les seves sortides?
R. El Grau neix per una aposta valenta de l’Autònoma, en un context (Catalunya, Espanya…) on no hi ha un sol grau d’estudis de gènere. Per contrast, a Gran Bretanya per exemple, potser fa vint anys que existeixen els graus de perspectiva de gènere. Per tant espero que la societat valori i doni resposta. Espero que socialment estigui fet en el moment adequat i siguem pioners. Hi haurà molts estigmes, pensant que és ideològic, però tot és ideològic. Gent des de batxillerat o amb un altre grau pot fer-ho. Recull parts de tot el campus de la UAB, hi ha vuit facultats participants en aquest grau i encara podria implicar més. Haurem d’aprendre, tenim molta il·lusió. Espero que puguem desmuntar les idees que diuen que el feminisme és exclusivament de dones. Sobre les sortides són molt diverses, des dels plans d’igualtat, fins a tantíssimes coses… Disposem d’una llista a la web.
P. Finalment, creu que hi ha moltes dones masclistes? Com ho hauríem de solucionar nosaltres mateixes i la societat?
R. Sí, hi ha moltes dones masclistes; de fet, ningú està lluny de poder reproduir una actitud masclista. Són les normals, les naturals, les que tenim incorporades. Ens hem de revisar constantment, fins i tot les dones feministes. Si tenim un càrrec, i persones sota la nostra responsabilitat, com ens hi relacionem quan duem a terme la nostra tasca de cap… De vegades el que ens passa és que no volem tenir llocs de poder perquè no estem còmodes. Crec que els hem de tenir i transformar fins a acomodar-los, tot i que això serà una lluita sempre. Hem de tenir aquesta lluita. Encara que ens castiguin i ens acabin fent fora, hem d’intentar canviar les coses i la manera de fer-les, sempre és una responsabilitat ètica que tant de bo fos més comuna. Sí que hi ha dones masclistes i per la mateixa raó també hi ha homes feministes. No és una qüestió de genitals, és una qüestió política en el millor sentit de la paraula.
